Per Francesc Domènech
A veure, abans de començar, la bona notícia és que aquest article no et servirà de res. No ens enganyem.
Un cop dit això no vull entrar ni en política ni en economia, si pretens aconseguir informació busca alguna web especialitzada i si busques informació manipulada posa la televisió. Jo només vull parlar de una cosa que en temps com ara es veu poc i és la veritat.
No em refereixo de les veritats que hi pot hav
er entre dos amics ni en una parella, no, sinó la que no utilitza un poder sobre les nostres vides devastador, les dels mitjans de comunicació. Com ja he dit no entraré en política. Nosaltres, els espectadors estem tant acostumats que ens menteixin que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Ja no ens creiem res, sobretot en l’aparell quadrat o rectangular en que es present en tots els nostres àpats. I ens sobren motius per no creure'ns res. Algún exemple: un programa d’aquests de moda "reality" dels migdies, en que es feien cites entre persones, pero la veritat n’és una altre, tots eren d’una agencia de models contractats per interpretar un paper en el programa. I si no en teniu prou també hi ha la mentida del “polígraf”, tot i que per sort de molts sembla que ja esta passat una mica de moda.
Fins a quin punt em arribat per atraure la atenció de la persona que està davant? És necessaria tota aquesta mentida? O inclús una altre pregunta que em faig…Perquè el programa “Polònia” ja no i surten tants personatges polítics com al principi? Perquè ja no es tant punyent amb aquest tema? O perquè a marxat tanta gent de Catalunya Ràdio? Encara acabaré entrant en política...
Ja per acabar només volia dir que avui encara no em poso amb les cadenes públiques, ni amb les cadenes privades, ni amb els debats de pa sucat amb oli, ni amb els telenotícies, ni amb els diaris, ni amb les fotos dels diaris, ni amb els seus peus de fotos, ni amb els programes de música de les radios, ni amb les radios informatives, ni amb les radios públiques, ni amb les revistes d’adolescents (masculines i femenines pero sobretot amb les femenines), ni amb les revistes de salut i un llarg etc.
No vull escarbar més en aquest tema i com es deia en un programa, reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi…
A veure, abans de començar, la bona notícia és que aquest article no et servirà de res. No ens enganyem.
Un cop dit això no vull entrar ni en política ni en economia, si pretens aconseguir informació busca alguna web especialitzada i si busques informació manipulada posa la televisió. Jo només vull parlar de una cosa que en temps com ara es veu poc i és la veritat.
No em refereixo de les veritats que hi pot hav
er entre dos amics ni en una parella, no, sinó la que no utilitza un poder sobre les nostres vides devastador, les dels mitjans de comunicació. Com ja he dit no entraré en política. Nosaltres, els espectadors estem tant acostumats que ens menteixin que fins i tot la veritat ens sembla mentida. Ja no ens creiem res, sobretot en l’aparell quadrat o rectangular en que es present en tots els nostres àpats. I ens sobren motius per no creure'ns res. Algún exemple: un programa d’aquests de moda "reality" dels migdies, en que es feien cites entre persones, pero la veritat n’és una altre, tots eren d’una agencia de models contractats per interpretar un paper en el programa. I si no en teniu prou també hi ha la mentida del “polígraf”, tot i que per sort de molts sembla que ja esta passat una mica de moda.Fins a quin punt em arribat per atraure la atenció de la persona que està davant? És necessaria tota aquesta mentida? O inclús una altre pregunta que em faig…Perquè el programa “Polònia” ja no i surten tants personatges polítics com al principi? Perquè ja no es tant punyent amb aquest tema? O perquè a marxat tanta gent de Catalunya Ràdio? Encara acabaré entrant en política...
Ja per acabar només volia dir que avui encara no em poso amb les cadenes públiques, ni amb les cadenes privades, ni amb els debats de pa sucat amb oli, ni amb els telenotícies, ni amb els diaris, ni amb les fotos dels diaris, ni amb els seus peus de fotos, ni amb els programes de música de les radios, ni amb les radios informatives, ni amb les radios públiques, ni amb les revistes d’adolescents (masculines i femenines pero sobretot amb les femenines), ni amb les revistes de salut i un llarg etc.
No vull escarbar més en aquest tema i com es deia en un programa, reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada